Una de les restes que quedaven per estrenar del DCEU abans de la seva reconversió a DCU de la mà de James Gunn. Malgrat tots els problemes que ha arrossegat la pel·lícula davant i darrere la càmera, el resultat els ha sortit prou bé, malgrat un CGI justet, que alguns els espatlla tota la pel·lícula, però no és el més cas. Admeto que prefereixo que naufragi el CGI que no pas el guió o la direcció, com ha passat amb la majoria de les pel·lícules del DCEU.
Flash ens narra la història del superheroi velocista que ha descobert que amb els seus poders pot viatjar a través del temps. El que farà tan bon punt ho descobreixi serà impedir l’assassinat de la seva mare, però quan torni al present descobrirà que ha creat una línia del temps alternativa en què es trobarà amb una altra versió d’ell mateix i en la que els seus amics superherois no són els mateixos, entre ells Bruce Wayne, Batman.
Flash, a diferència de moltes de les pel·lícules d’aquest univers, és divertida i molt entretinguda. L’humor funciona molt bé, tot i que en alguns moments pugui acostar-se al que ha fet Taika Waititi a Thor, Flash mai traspassa aquesta línia i equilibra molt bé els gags i l’humor amb la part més dramàtica. La dramàtica és una de les que millor funciona i Maribel Verdú, que fa de la mare del protagonista, està esplèndida. Però qui també actua genial és Ezra Miller. No entraré en la part de la seva vida privada perquè no hi ha res del que ha fet els últims anys que no sigui censurable, però la seva actuació com a Barry Allen, en un doble paper, és impecable. La química que té amb ell mateix és excel·lent, cosa que no és fàcil de fer.
El qui emociona per l’efecte nostàlgia és Michael Keaton que torna a interpretar al Batman que coneixem de les pel·lícules de Tim Burton. Tot el que envolta a Batman és extraordinari. L’actor, la Batcova, els uniformes, les referències a Burton i la música de Danny Elfman. Keaton és l’amor.
L’altra superheroïna que comparteix cartell amb Flash és Supergirl, que trenca amb la imatge que teníem fins ara. L’actriu Sasha Calle ho fa realment bé. El personatge està ben construït i té carisma. És una de les coses bones que sembla que perdrem ara que l’univers DC es reiniciarà.
I parlem del polèmic tema del CGI que sí, és cert, és dolentot, però tampoc és tant pitjor com per exemple el de Justice League, la gent aquàtica d’Aquaman o el terç final de Wonder Woman. S’ha parlat molt de la part final del món Speed-Force que el director ens ha intentat convèncer que era intencionat. Crec que ha estat un error fer-ho així i que podia haver estirat imatges d’arxiu sempre que fos possible. Però malgrat tot, és impossible no emocionar-se una miqueta o fer un somriure en alguns moments. Personalment, em sembla pitjor feta l’escena del rescat dels bebès, un intent pedestre de copiar a Mercurio dels X-Men. També és molt millorable la persecució de Batman amb la moto, amb la que tens la sensació de veure un videojoc i no pas una pel·lícula.
Flash no passarà a la història del gènere, però és de les més entretingudes i divertides de DC. És de les que més s’assemblen al que fa Marvel. Flash et ve de gust tornar-la a veure, cosa que no podem dir el mateix de merdots com Black Adam o de les pel·lícules pretensioses i avorrides de Zack Snyder. Flash a vegades sembla fer bromes meta i sovint troleja conceptes introduïts per Snyder. No és perfecte, però el balanç és positiu. Aneu-la a veure.
No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el podcast, aquí.
