Després d’abandonar la direcció de Doctor Strange in the Multiverse of Madness, Scott Derrickson va llançar-se de cap al projecte que havia de fer juntament amb el seu guionista habitual, C. Robert Cargill. Es tractava de l’adaptació del relat curt de Joe Hill, The Black Phone. Després de triomfar en diferents festivals amb un excel·lent boca a boca, per fi ens arriba en sales després d’alguns endarreriments a conseqüència de la pandèmia.
Derrickson amplia el món del relat curt de Hill per donar-li un context familiar i escolar al protagonista i establir un vincle emocional amb les víctimes. La pel·lícula aposta ambientar la història a finals dels setanta, cosa que li permet aïllar la tecnologia i que el director de fotografia jugui amb les textures cinematogràfiques i la il·luminació que ens recordin al cinema de terror d’aquella dècada. El mèrit li hem de donar a la fotografia de Brett Jutkiewicz. Per a la història també és important per posar l’accent en la violència i l’assetjament escolar, que passa sense que la comunitat escolar ni les famílies intervinguin.
El protagonista és Finney que viu amb la seva germana i el seu pare, que s’ha convertit en un alcohòlic maltractador des de la mort de la seva dona. Paral·lelament, la policia investiga la desaparició d’adolescents, quan la majoria feia el trajecte de l’escola a casa. Una tarda, Finney és atacat i segrestat per un emmascarat que el tanca en un soterrani. A la paret hi ha un telèfon negre, però no hi ha línia. Quan està sol el telèfon sona, a l’altre cantó de la línia contactarà amb qui menys s’espera.
El guió de Derrickson i Cargill vesteix molt bé un relat que és molt bo, de Joe Hill. El guió omple el context familiar de Finney i dona una explicació sobre ells motius pels quals només Finney ha rebut aquestes trucades. Més enllà de terror, que ara en parlarem, el guió construeix amb solidesa el personatge de Finney, per la qual cosa aviat ens importa molt abans que el segrestin, pel drama familiar i escolar. Val a dir que l’actor que fa de Finney, el jove Mason Thames, el qual només havia vist a la primera temporada de For All Mankind, és una meravella.
I parlem del dolent, Ethan Hawke, el qual ha dit que ja passats els cinquanta no li importa fer de dolent. De fet, quasi no agafa aquest paper per aquest motiu. Hawke pren un aspecte diferent del personatge del relat, però el joc que fa la pel·lícula amb la seva màscara fa que el personatge sigui molt més inquietat. Com que apareix poc i quasi no li veiem la cara, la interpretació de Hawke com a The Grabber és molt gestual. El seu personatge ens posa la pell de gallina i fa por.
Sobre l’aspecte interpretatiu, no vull oblidar de mencionar el pare interpretat per Jeremy Davis (el doctor Faraday de Lost) i a Madeleine McGraw que fa de germana. Sobre la resta de nens i adolescents, estan impecables, tots ells molt ben dirigits.
No he parlat encara massa de Joe Hill, l’autor del relat. De fet, el podríem confondre perfectament amb una història del seu pare. Aquesta cosa amb els globus, el segrest de nens i l’assetjament escollar, ens porten directament a It.
La història dona moltes voltes mentre Finney està segrestat, però la frase que li diu Robin cap al principi de la pel·lícula: “Hauràs de defensar-te sol” està sempre present a la pel·lícula. L’espectador espera que faci el clic i deixi de rebre passivament.
The Black Phone és una excel·lent pel·lícula de terror que ho fa amb atmosfera fent servir molt poc o gens els recursos fàcils com els salts de gat i l’ús estrident de la música, abusius en cinema de terror destinat a públic adolescent. Per trobar-li alguna cosa, la pel·lícula podria haver prescindit d’una escena en concret de la meitat, de la qual no puc dir res, tal com passa en el relat original. Crec que pot donar una pista massa aviat, però la veritat és que tampoc té importància.
Black Phone és una molt bona pel·lícula de terror que sap crear suspens i terror, amb una primera part de presentació immillorable, seguit per un desconcertant i fantasmagòric joc de l’assassí i un últim terç angoixant, molt ben desenvolupat i amb una resolució sorprenent.
