Després de més de dos anys, Pixar ha tornat al cinema. La darrera vegada que ho va fer va ser amb els cinemes buits pocs dies abans del confinament i quan ha tornat, ho ha fet també amb uns cinemes buits que només s’omplen per determinades pel·lícules esdeveniment o pel·lícules infantils. Una pena perquè Lightyear és pura fantasia espacial amb una animació espectacular que es gaudeix de manera enorme en una sala.
Lightyear imagina la pel·lícula que Andy va anar a veure en el cinema en el primer Toy Story i per la qual va demanar una joguina del seu protagonista, Buzz Lightyear. El resultat, un blockbuster de ciència-ficció que en imatge real podria protagonitzar Tom Cruise. El director és Angus MacLane, responsable de Finding Dory i que va ser animador de Toy Story 2 i codirector de Buzz Lightyear of Star Command: The Adventure Begins, un producte d’animació fet pel mercat domèstic que va tenir la seva pròpia sèrie.
Per diferenciar aquest Buzz de la joguina de Toy Story, s’ha canviat la veu del personatge, que en versió original és Chris Evans, homenatjant la feina de Tim Allen. L’objectiu era desenganxar-se de la joguina còmica de Toy Story per construir un heroi d’acció, com el mateix Evans a les pel·lícules Marvel.
Com ja és habitual en Pixar, la pel·lícula està pensada perquè la gaudeixin diferents públics en capes diferents. Lightyear la xalaran especialment els fans de la ciència-ficció. Està ple d’homenatges a clàssics com Star Wars, Star Trek, Flash Gordon o El gegant de ferro.
Pel que fa a l’animació, és excel·lent. El nivell de detall és la definició de la perfecció. Els animadors s’han basat en uns plànols cinemàtics perquè visualment sembli un blockbuster d’acció real dels que estem acostumats a veure en cinema, però portat al terreny de l’animació. Per crear a Buzz han hagut d’imaginar una mena de disseny humà en animació per un personatge que ha d’esdevenir doblement animat i sobre això, fer-se una joguina. El repte no era fàcil i l’han tret amb nota.
Els adults es quedaran atrapats per una trama pura i clàssica de ciència-ficció sobre la dilatació de temps en els viatges espacials, una tema que ja veiem a Interstellar. Un drama per un Buzz obsessionat a trobar una solució, fruit de la culpa, que el portarà a veure envellir en molt poc temps a aquells que estima, sense establir cap vincle amb la seva nova comunitat, amb excepció del seu gat robòtic. La pel·lícula avança per deixar una mica enrere aquests conceptes i convertir-se en una space-opera, tocant tots els pals i fent múltiples referències. Els més petits es quedaran atrapats per la part visual i la part d’aventures clàssiques.
Com és habitual amb Pixar, construeix un grup de personatges que toquen a l’espectador: el protagonista, el grup d’inadaptats que esdevindrà el seu equip i el lladre d’escenes que és el gat robòtic, Sox, que vetlla per la salut emocional de Buzz. En mig de l’acció, la pel·lícula sempre s’atura perquè els personatges respirin i estableixin vincles amb el públic.
Els valors de Pixar són presents en la pel·lícula, afegint la diversitat sexual en una parella de dones que tenen un fill, que integra de manera molt natural. Esperem que continuïn aquest camí i que la diversitat de la nostra societat quedi reflectida en productes com aquests dirigits a les famílies. Però els valors de l’amistat, de creure en un mateix, comuns en Pixar, també hi són presents.
La banda sonora va a càrrec de Michael Giacchino, l’elecció perfecta per la seva experiència en Pixar, Star Trek i Star Wars. Compon una d’aquelles melodies que t’enduus quan surts del cinema.
Per complementar l’experiència, a Disney + també trobareu el documental Beyond Infinity: Buzz and the Journey to Lightyear, sobre el personatge de Buzz i la creació de la pel·lícula.
Lightyear és capaç de fer servir molt bé de manera narrativa la nostàlgia de la ciència-ficció dels vuitanta i noranta, barrejar-la amb la de Toy Story, al mateix temps que construeix una cosa nova i diferent. No espereu un Toy Story, en cap cas és el que es volia fer amb aquesta pel·lícula i així s’obstina a demostrar-ho.
Vista Lightyear, és fàcil saber perquè Andy es va enamorar del personatge i aquesta es va convertir en la seva pel·lícula favorita. També hauria estat la nostra pel·lícula favorita si l’haguéssim vista el 1995, però alguns de nosaltres, a diferència d’Andy, demanarem tenir un Sox.
