Tom Cruise recupera el paper de Maverick, el personatge principal de Top Gun, trenta-sis anys després, malgrat que el més acurat hauria estat dir de trenta-quatre perquè la pel·lícula ha estat dos anys en un calaix per culpa de la pandèmia. Ni Paramount, ni Tom Cruise volien que no s’estrenés a cap altre lloc que no fos en cinemes. Havent-la vist és totalment comprensible, ja que a part d’apostar per la permanència de les sales, Top Gun: Maverick és un espectacle immersiu, visual, musical, sonor i sensorial que només es pot gaudir plenament en una sala de cinema.
Top Gun: Maverick eleva i millora una de les pel·lícules més populars dels vuitanta. Va ser la més taquillera del 1986. Top Gun és filla de la seva època i és amb els ulls del seu temps que cal mirar-la. Just la vaig tornar a veure abans la nova i la vaig xalar altre cop. Certifico que continua funcionant com un rellotge, malgrat que té coses, d’una manera d’explicar històries i mostrar les imatges, deutores del gènere d’acció de l’època.
Darrere la càmera tenim a Joseph Kosisnki, director d’Héroes en el infierno, que ja havia treballat amb Cruise a Oblivion. Per cert, la pel·lícula està dedicada a Tony Scott, director de la del 1986, que va morir el 2012. Kosisnki i Cruise han fet feina braç a braç per portar Top Gun a la nostra època i convertir-la en una pel·lícula d’acció espectacular. La trama romàntica que tenia la primera gairebé com a principal, queda aquí en un segon terme. L’interès amorós de Maverick és un nou personatge, Penny, que apareix esmentat en la del 1986 i que aquí interpreta Jennifer Connelly. La química entre Cruise i Connelly funciona la mar de bé i Penny és un personatge molt més ben construït que el de Kelly McGillis de la primera.
Tot i que la trama és diferent, la nova té molts paral·lelismes amb l’anterior. Hi ha escenes, moments i diàlegs que ens recorden molt a la primera, però canviats i actualitzats, de tal manera que se senten com a nous i amb un significat diferent.
Pel que fa a la trama, hi ha diferents capes a part de la romàntica que hem esmentat abans. La principal és la de la pel·lícula d’acció amb una missió impossible, permeteu-me la broma, que han d’executar els joves pilots. Mentre això succeeix, Maverick els entrenarà i els demostrarà que tenen molt a aprendre. El Maverick que tenim aquí és molt semblant al de la del 1986, amb els mateixos problemes amb l’autoritat, representada pel personatge de Jon Hamm, Cyclone. L’altre eix principal és la relació de Maverick amb Rooster, el fill de Goose, el company de vol de Maverick que moria tràgicament a l’original. La relació entre els dos no passa per un bon moment i ja sabem que el que aquí veurem serà un arc de redempció per cadascú que els ha de portar a novament a estrènyer vincles. La història és senzilla, però totalment efectiva. Per més previsible que sigui continua creant tensió i mantenint una èpica vibrant.
El darrer terç de la pel·lícula és el millor. Top Gun: Maverick es mostra com un espectacle cinemàtic del qual surts entusiasmat del cinema, ja que t’has sentit a dins un caça durant un parell d’hores.
Cruise no és l’únic actor que recupera la pel·lícula. Val Kilmer també apareix, encara que sigui breument, a causa de la seva malaltia. El moment que comparteixen és superemotiu i Iceman, encara que surti tan poc, se sent molt més present en la pel·lícula.
La pel·lícula comença amb un pròleg fantàstic, el del Darkstar. Una declaració d’intensions del que veurem tot seguit.
Si recordeu l’original, sabreu que la banda sonora i les cançons eren del més destacat. En aquesta no és menys, ja que a part de comptar amb el compositor original Harold Faltermeyer per quan toca fer referència a la del 1986, també ha comptat amb partitures de Lorne Balfe i Hans Zimmer pels moments més immersius i amb un tema musical de Lady Gaga.
Top Gun: Maverick és el blockbuster perfecte, èpic, emotiu i divertit. És aventura i entreteniment, una pel·lícula protagonitzada per un Tom Cruise immens que ens porta amunt en el cel i que ens porta un espectacle que s’ha de viure al cinema.
