Tercera pel·lícula consecutiva de Pixar que arriba directament a Disney +. Amb Red, Pixar ens vol demostrar la voluntat i la capacitat d’explorar un tipus diferent de cinema. El problema podria ser que no estiguem acostumats que faci aquest estil de pel·lícules. Davant èxits com La família Mitchell contra les màquines o Ron dona error, Pixar posa el peu en buscar un producte modern que connecti amb el públic adolescent. De les pel·lícules anteriors pren fer un coming-of-age amb elements de gènere fantàstic per ampliar el seu ventall de públic. Dirigeix Domee Shi, directora del curt Bao.

Red ens narra la història de Mei, una nena que cursa vuitè i està al principi de la seva adolescència. Ambientada a principis dels 2000, Mei és una noia d’origen xinès que viu a el Canadà i que cuida del seu Tamagotchi. Està en aquell punt en què les amigues tenen més pes en la seva vida que els seus pares. Clar que els pares que retrata la pel·lícula passen per una mare exigent i controladora i un pare que no pinta res i que la pel·lícula tracta com si no existís. Respecte als canvis propis de l’edat, s’hi afegeix una maledicció familiar que converteix a Mei en un panda gegant de color vermell quan s’emociona, així que si el vol contenir ha de reprimir les seves emocions. Que es reprimeixi li inculquen a casa, no pas les seves amigues que creuen que això de transformar-se en panda mola molt.

Red té unes pretensions molt diferents, més d’entreteniment i menys transcendentals que les nombroses obres mestres de Pixar que tothom coneix. No obstant això, no significa que no sigui una bona pel·lícula. Ho és perquè assoleix els seus objectius sobradament.

Mei intenta buscar el seu lloc en el món, cosa que la portarà descobrir-se a ella mateixa, redefinir les relacions familiars i emprendre el camí amb les amistats.

El panda vermell com a representació de la pubertat no és una cosa subtil, però que sigui així no és necessàriament dolent. Entre els temes que tracta la pel·lícula hi ha la menstruació, encara que sigui de biaix. En aquest aspecte, està molt bé que una pel·lícula de l’abast de Pixar abordi el tema. Ja era hora. Hagués preferit que ho tractés sense el punt de circ que hi posa la mare, però entenem que això és una comèdia.

El retrat que fa de les adolescents està molt ben treballat i les relacions del grup resulten molt sinceres. Tota la part de descobrir la sexualitat, de com miren els nois i el seu fanatisme per la boy band, 4Town, està genial. Els 4Town estan totalment inspirada en el tipus de grup d’aquest estil que van ser tant populars durant els noranta i dos mil. És fàcil veure en ells una paròdia dels NSYNC o els Backstreet Boys. Per cert, ja que parlem de la música, Billie Eilish i el seu germà Finneas O’Connell, han compost els temes dels 4Town, especialment Nobody Like U, que sona diverses vegades en la pel·lícula.

Un dels moments que més m’agraden de la pel·lícula és la festa. Quan Mei d’amagat escapa per anar a la típica festa de pel·lícula americana d’adolescents, però en aquest cas sense alcohol. Una festa que comença quan ella arriba. Està plena de situacions divertides. Tot el que hi veiem formar part és l’essència de la pel·lícula. Els millors moments dels personatges són aquí i en certa manera marca el final espiritual de Red, ja que el que vindrà a continuació ja és una altra cosa.

La cosa es comença torçar en el darrer terç amb la presentació de l’àvia i les tietes i els focs artificials del final, que poc tenen a veure amb el que ha estat la pel·lícula fins aleshores. Crec que eixamplar la família treu el focus del nucli familiar principal, especialment sobre un pare mal tractat per la seva irrellevància en la pel·lícula i en conseqüència en la vida de Mei. La part del concert funciona molt bé, però en lloc de mantenir la coherència amb el que hem vist abans, que la pel·lícula es converteixi en Godzilla vs. Kong és decebedora i denota que no saps com acabar la història.

Red és un Pixar que busca assemblar-se amb el que fa Sony Animation actualment i busca connectar amb un públic més adolescent, apostant per la tècnica d’animació que és característica de la casa. Com Luca, també busca fer alguna picada d’ull a Miyazaki i és que el panda, no penseu que té alguna cosa de Totoro?