George Clooney dirigeix aquesta adaptació del llibre de J.R. Moehringer en què l’autor relatava la seva infantesa, marcada per l’absència del seu pare i la relació especial amb el seu oncle, un lector empedreït que regentava un bar anomenat Dickens, on quan era nen, Moehringer hi passava moltes estones. El bar en què tothom coneix el teu nom.
Ambientada entre els anys 70 i 80, està protagonitzada per Ben Affleck, que interpreta l’oncle del nen protagonista, JR. Affleck està sensacional en el paper de l’oncle, substitut de la figura paterna que li manca al nen, però que té la gràcia que no ha de fer de pare. Aquest és un dels seus millors papers com a actor, juntament amb The Way Back. Tye Sheridan (Ready Player One) interpreta a JR en edat adulta, des del moment que arriba a la universitat fins que es gradua. Lily Rabe (American Horror Story) és la mare i el gran Christopher Lloyd, l’avi. El repartiment funciona molt bé. Hi ha molta química entre ells i transmeten la tendresa mútua.
Aquesta és bàsicament una pel·lícula de personatges. Veure’ls com es mouen i evolucionen en les diferents circumstàncies de la vida. És una cosa que Clooney sap fer molt bé com a director. The Tender Bar és una història costumista i petita, explicada amb molta ànima i estima als personatges i que esdevé un coming-of-age nostàlgic.
La pel·lícula es divideix fonamentalment en dues parts. Per una banda, la infantesa i per l’altra, la part universitària i sobre la primera feina. La primera funciona millor que la primera perquè la perspectiva del nen encaixa millor amb les pretensions de la pel·lícula.
Quan vaig recomanar la pel·lícula a un amic, aquest em va assenyalar que algunes crítiques no la deixaven massa bé. No ho entenia. Per sorpresa, vaig veure que era així. Segurament si George Clooney l’hagués rodat en blanc i negre, amb pocs diàlegs i plànols amb els protagonistes mirant l’infinit, hauria tingut el beneplàcit d’una crítica desconnectada de les bones històries. En resum, que si Clooney l’hagués enfocat com un drama i no de manera optimista i entretinguda, no s’haguera endut alguns pals injustificats.
The Tender Bar m’ha passat volant i se m’ha fet molt curta. He gaudit moltíssim amb Ben Affleck i amb els diàlegs entre ell i el nen, Daniel Ranieri. El nen absorbeix les lliçons d’un oncle devorador de llibres que trenca els estereotips de la seva professió. La vida en el bar i la relació del nen amb la clientela del Dickens són un altre dels encerts de la pel·lícula. Una última cosa, que guapos són els crèdits finals amb el Do It Again de fons i la recollida dels amics amb el cotxe per passar un dia de platja en bona companyia. Una escena que captura l’esperit de la pel·lícula.
