La parella de directors canadencs Dusty Mancinelli i Madeleine Sims-Fewer, dirigeixen i escriuen aquesta pel·lícula, que també protagonitza Sims-Fewer que pertany a aquest subgènere del terror que és el Rape and Revenge. En destaquem un parell de títols com La última casa a la izquierda o la saga I Spit on Your Grave. Però Violation és diferent de totes elles pel grau de realisme, tant de la violació com la de la venjança. Aquest és un dels molts motius de per què aquesta pel·lícula posa els pèls de punta.

El to s’allunya completament al gènere i s’aproxima més al tipus de cinema de Lars von Trier. És a dir, vol ser provocadora i sòrdida i ho aconsegueix amb escreix. En començar és confusa perquè salta en diferents moments del temps sense avisar ni donar en prou feines pistes, però no triga a resultar entenedor el que està passant.

La història és senzilla, es produeix una violació en una sortida en el camp d’una dona a punt de divorciar-se, que comet el seu cunyat. El que fa mal és com es produeix la violació, que violenta a l’espectador pel realisme i per la percepció oposada dels fets per part del violador i la víctima. Esgarrifa de veure com ell en cap moment percep que està cometent una violació.

La venjança també està preparada al mil·límetre i ella no deixarà cap fil sense lligar. Aquesta part és també sòrdida, per com es produeix el retrobament i de la manera, també extremadament realista com ella comet la venjança. El millor que puc fer és no dir res més i deixar que ho veieu.

Violation juga amb elements grotescos i la pel·lícula us pertorbarà abans i després de veure-la. És una pel·lícula molt dura, violenta i provocativa, no apta per a tots els estómacs.