Juanjo Giménez, responsable de Timecode, curt que va estar nominat a l’Òscar, debuta en el llarg amb Tres, que protagonitzen Marta Nieto i Miki Esparbé.

La protagonista és una editora de so de pel·lícules que escolta de manera dessincronitzada. Com que això li impedeix fer bé la feina, la metgessa li dona la baixa. Per diferents motius haurà de tornar a casa de la seva mare. Mentre li fan proves per determinar què li passa, començarà a tenir records de quan era petita que haurà d’investigar per determinar l’origen del seu problema. En aquest aspecte el guió és molt juganer.

La premissa és molt original i encara més m’agrada com la deriva cap al gènere fantàstic. El ritme és molt bo i aconsegueix que sentis l’angoixa de la protagonista de sentir-se impotent i buscar una explicació. D’aquesta manera, Tres es manté atrapat en el misteri que li servirà a la protagonista per treure els seus dimonis personals.

Pel que fa a les interpretacions, la pel·lícula està molt bé, en especial Marta Nieto que pràcticament surt en cada plànol. De les diferents escenes em quedo amb la de la protagonista de camí al cinema. No explico res més, però és una escena molt bonica, ben rodada i tremendament emotiva. Si li hagués de fer algun retret, diria que algunes situacions les allarga massa. El final, per exemple, el podia haver resolt amb més determinació, ja que a la pel·lícula li costa acabar, tot i que és un bon final. Però vaja, per dir alguna cosa, perquè la pel·lícula ho compensa i val moltíssim la pena.

Juanjo Giménez ha fet una molt bona pel·lícula que sorprèn per molts motius, sobretot per ser una primera pel·lícula. Segurament hi tindrà a veure com la mateixa pel·lícula mira l’ofici de cineasta i el treball de les persones que fan que tot quedi bé en el cinema, especialment la part sonora. És interessant veure des de dins, un món que sempre veiem des de fora amb la peça acabada. La passió que hi posa Giménez hi juga molt a favor.