Com ja és tradició, cada any faig la llista de les 10 imprescindibles del Festival de Sitges. Segurament si la fes demà alguna cauria i entraria alguna altra, perquè una tria com aquesta és molt complicada. Deixar fora de la mateixa alguns títols m’ha fet mal. Aquí us deixo la llista d’aquest any. Us convido a veure totes aquestes propostes quan pugueu. Estan posades sense cap ordre en concret.

Lamb

Guanyadora del premi a la millor pel·lícula, millor interpretació femenina (Noomi Rapace) i del premi Citizen Kane a la direcció revelació (Valdimar Johánnsson). Els cineastes nòrdics ja fa temps que donen senyals que apunten alt. Aquesta proposta de terror islandès ha estat una de les pel·lícules més importants del Festival. Ens explica com una parella de grangers veuen com una de les seves ovelles pareix un híbrid entre ovella i humà que decideixen criar com a filla seva i amagar-la del món. No serà fàcil quan el germà de l’home arribi a la casa i es vegin obligats a fer front una realitat que estan negant. Amb moments dramàtics durs i un ritme pausat, però tens, et manté enganxat al misteri. En certa manera, l’estructura del film m’ha fet pensar en La bruja de Robert Eggers. Malgrat els paisatges naturals esplèndids i oberts, és una pel·lícula molt claustrofòbica perquè l’acció no surt de la granja i tot passa entre tres personatges. Lamb no deixa de donar-nos pistes perquè ens construïm la vida anterior dels protagonistes al naixement, per a continuació colpejar a l’espectador amb un final sorprenent que m’ha provocat esgarrifances.

Beyond The Infinite Two Minutes

La comèdia més divertida i intel·ligent de tot el Festival. Alguns l’han comparat amb One Cut of the Dead, malgrat que no té res a veure, perquè ambdues tenen un grup d’intèrprets en estat de gràcia que es fiquen a l’espectador a la butxaca i pel bon rotllo de la proposta. Es tracta d’una comèdia japonesa que porta un concepte com són els viatges en el temps i els fa realitat amb un pressupost mínim, però amb molta gràcia i imaginació. Un grup de treballadors d’una cafeteria descobreixen que a través de dues pantalles poden veure el futur, però amb el límit de què passarà en els dos minuts vinents. Ha estat la tapada del Festival. Divertidíssima, el somriure no se m’ha esborrat en cap dels només 70 minuts que dura la pel·lícula.

The Innocents

El jurat li ha donat una menció en aquesta pel·lícula que competia amb Lamb en la millor pel·lícula, però que finalment s’ha hagut de conformar amb això. Els protagonistes són un grup de nens que viuen en un barri d’edificis humils i que surten a jugar al carrer. Jugant es confessaran que tenen unes habilitats úniques, poders per entendre’ns del tipus de moure objectes amb la ment. La trama no va més enllà de la premissa, ja que s’explota la part més humana i sobre la bondat o maldat d’aquests nens, que es veu potenciada amb la maduresa que agafen aquests poders. Què els fa bons o dolents? Quin és el paper dels pares i mares, alguns acompanyant-los i d’altres que se’n despreocupen? Tot i que triga força a arrencar i la primera hora té un ritme exageradament lent, en la segona hora pren velocitat i la història t’atrapa. En alguns moments pren el codi dels còmics de superherois i els trasllada en un context de cinema independent noruec. La mainada, els veritables protagonistes d’aquesta història, ho fan magníficament bé i són molt creïbles.

Silent Night

Guanyadora al premi de millor guió. Si Sitges no fos repartir tant, segurament se’n podia haver endut algun més. És una pel·lícula de la fi del món que ha estat escrita i dirigida per Camille Griffin abans de la pandèmia. Ho dic perquè quan la veieu, potser algú aprofita per tergiversar alguns dels missatges que ens proposa, que són bastant clars i que no cal anar a buscar els tres peus al gat. Tota la humanitat sap que el món s’acaba. El planeta ha dit prou i la humanitat morirà a causa d’un esdeveniment que causarà un dolor i un patiment extrem. Per evitar-lo, el govern britànic ha distribuït una píndola a la ciutadania que li proporcionarà una mort ràpida i indolora. Els protagonistes són una família que abans de morir decideixen passar el Nadal junts i fer com si no passés res. En ser l’últim Nadal, aquells draps bruts que s’han estat guardant sortiran tots a la llum. El repartiment és d’autèntic luxe, trobem a Kiera Knightley, Matthew Goode, Annabelle Wallis, Lily-Rose Depp i Roman Griffin Davis, el nen protagonista de Jo Jo Rabbit i fill de la directora, que va visitar el Festival. Tot i ser molt coral, és el personatge de Griffin Davis el que es fica en la pell de l’espectador. A banda de ser una pel·lícula excel·lent, destaca com barreja el drama i la comèdia d’una manera molt especial que funciona com un engranatge. És molt fàcil no poder parar de riure i al minut següent posar-se a plorar.

Last Night in Soho

La millor pel·lícula que vaig veure al Festival de Sitges i al meu criteri, també la millor de la carrera d’Edgar Wright. Em costa expressar el que ha fet com a director Wright en aquesta pel·lícula perquè és únic i especial. El creixement que ha fet aquest director és estratosfèric  i aquesta és la seva pel·lícula més madura com a realitzador. Com juga amb les imatges, la música i la fotografia és absolutament hipnòtic i et quedes bocabadat, moltes vegades preguntant-te com ha pogut rodar determinats plànols. La primera part de la pel·lícula és absolutament brillant. Una jove estudiant obsessionada en els anys 60 se’n va a viure a Londres en una residència d’estudiants i toparà amb un Londres que no és el que ella tenia idealitzat. En paral·lel, es veurà transportada al Soho dels 60 en què viurà la vida d’una aspirant a cantant. La primera part és brillant en el seu desenvolupament, mentre que la segona ho porta més en la part del cinema de gènere. Last Night in Soho ha estat escrita per Wright i Krysty Wilson-Cairns. En el seu missatge m’ha fet pensar amb Promising Young Woman. El repartiment el forma una Anya Taylor-Joy estratosfèrica, Thomasin McKenzie, Matt Smith i Diana Rigg, la senyora Peel, en la seva última pel·lícula.

The Boy Behind the Door

Dos adolescents són segrestats, carregats en un cotxe i tancats en les golfes per ser sotmesos a atrocitats per uns desconeguts que paguen per fer-ho. Però la seva amistat serà molt més forta, així com la seva tenacitat per sobreviure. The Boy Behind the Door és una molt bona pel·lícula de gènere protagonitzada per dos nens, Lonnie Chavis (El hombre agua) i Ezra Dewey (The Djinn) que estan meravellosos. Una pel·lícula de segrestos i abusos infantils que entra directa en el terreny del terror. Només cal veure com veiem la casa des de dins i des de fora. Els directors són David Charbonier i Justin Powell que a part de deixar-nos clar que són molt fans de La resplendor de Kubrick, demostren mantenir un pols magnífic per a la tensió en aquest joc constant del gat i la rata. Una història de terror i d’amistat entre dos nens que mai es deixaran enrere per més difícil que estigui la cosa.

Where is Anne Frank?

Magnífica proposta animada d’Ari Folman (The Congress, Vals con Bashir) que ens explica la història d’Anna Frank. Ho fa sobretot per a les noves generacions. La història no és lineal i comença en el present quan Kitty, l’amiga imaginària d’Anna, pren vida en la casa museu d’Anna Frank a Amsterdam i pregunta on està la seva amiga. Amb ànima i tendresa, Folman anirà saltant del present al passat, del real a l’imaginari, per donar una narrativa diferent i fer una cosa més artística que no pas un biopic clàssic. He sentit crítiques perquè és massa discursiva i es posiciona políticament. Personalment, si això és per fer una defensa dels drets humans, no li veig cap problema. Europa no queda massa ben parada, així com el cinisme de la classe política actual, però tot el que es diu és cert. L’animació preciosa és de línia clara i tradicional i queda bonica en pantalla. Per explicar el relat no només pren el Diari d’Anna Frank, sinó també el llibre que va escriure el pare quan va acabar la guerra.

Warning

Pel·lícula que pren el concepte de Black Mirror per fer un seguit d’històries relacionades amb la tecnologia com excusa per parlar de la solitud, la vida i la mort. Vindria ser el famós Short Cuts de Robert Altman portat a l’univers Black Mirror. Les històries mai s’acaben de creuar del tot, però sí que estan narrades en paral·lel. Com és normal hi ha històries millors i pitjors i algunes ens interessaran més que altres, però el conjunt de la proposta com a ciència-ficció m’ha semblat molt interessant. El repartiment compta amb un grapat coral d’actors i actrius com Annabelle Wallis, Alice Eve, Rupert Everett, Thomas Jane, Alex Pettyfer, Patrick Schwarzenegger i James D’Arcy entre d’altres. Tot comença i acaba amb un astronauta que ningú vol salvar. El final és d’aquells que tampoc veus a venir.

The Green Knight

Proposta d’autor de la productora A24 en què David Lowery (Peter y el dragón, A Ghost Story i The Old Man & the Gun) adapta un relat anònim del segle XIX protagonitzat per un nebot del rei Artús i el seu camí per convertir-se en un cavaller de veritat. La pel·lícula és visualment espectacular amb unes imatges que són gairebé quadres. La sensació és hipnòtica per com fa servir les imatges i la música. Dev Patel interpreta el cavaller Gawain que a contracor haurà de complir una promesa, deixar la bona vida i assumir responsabilitats, encara que li costin la vida. La pel·lícula ens explica el camí que recorrerà fins a destí i els diferents personatges i aventures que viurà. Té un ritme pausat, però et deixes endur fàcilment per aquesta meravellosa fantasia artúrica. Tot i que la font d’inspiració seria Excalibur, aquesta pel·lícula defuig de qualsevol èpica.

Tres

Guanyadora del Méliès d’Argent. Juanjo Giménez ha dirigit aquesta angoixant història sobre una editora de so que escolta de manera dessincronitzada. La pel·lícula enganxa pel misteri de què li passa a la protagonista, una fantàstica Marta Nieto. La protagonista pateix moltes pors i angoixes, els seus dimonis personals l’impedeixen avançar i acompanyar-la no serà sempre fàcil. La premissa de Tres és molt original i encara que no ho sembli la va duent al gènere fantàstic, cosa que fa que encara sigui millor. El millor moment de la pel·lícula, l’escena del cinema amb l’actor Miki Esparbé acompanyant a la protagonista. De llagrimeta.

El programa especial de Sitges el trobareu en aquest enllaç i també trobareu un fil de Twitter amb una breu ressenya de tots els títols que vaig veure.