Dune va ser publicada el 1965 i escrita per Frank Herbert. Considerada una de les millors novel·les de ciència-ficció de tots els temps, va tenir un total de cinc seqüeles escrites pel mateix Herbert, l’última el 1985. Després de la mort de l’autor, el seu fill Brian i l’escriptor de ciència-ficció Kevin J. Anderson, van escriure un total de quatre trilogies en forma de preqüela situades en diferents moments del temps i dues seqüeles que tanquen la saga original de Frank Herbert.
En cinema, després del projecte frustrat amb enormes llibertats d’Alejandro Jodorowski, David Lynch en va fer una adaptació el 1984, que no faria el pes a ningú i que em va resultar avorrida i incomprensible. De fet, més que parlar del Dune de Lynch, hauríem de dir el Dune de Dino i Raffaella De Laurentiis, que varen ser els qui varen muntar la pel·lícula després que Lynch en renegués perquè no li van donar la llibertat per desenvolupar el projecte que ell tenia al cap.
Finalment ha arribat en cinema la que està destinada a ser l’adaptació definitiva de la primera novel·la, almenys la meitat perquè Warner, ni va permetre al director Denis Villeneuve rodar les dues parts al mateix temps, ni encara ha donat llum verda a rodar la segona. Haurem d’encreuar els dits perquè als Estats Units tindrà una estrena simultània en cinemes i HBO Max un mes més tard, cosa que posa en risc la viabilitat econòmica del projecte.
En tot cas, endinsem-nos en la pel·lícula que ha dirigit Villeneuve. Dune és una magnífica pel·lícula, jo diria que gairebé perfecta, per la qual cosa entrarien en el debat de si és o no una obra mestra. Villeneuve agafa l’aprenentatge d’altres pel·lícules seves de ciència-ficció com La llegada i Blade Runner 2049 per anar un pas més enllà amb Dune, una novel·la que adora. La pel·lícula mostra l’essencial de la novel·la, òbviament deixant-se coses pel camí perquè no es pot fer més amb el temps que disposa. Aquest primer Dune ens presenta el món en què ens mourem i els personatges principals, donant les pinzellades necessàries perquè no necessitem el suport de la novel·la per entendre el que passa, tot i que si vols entrar en més detall, allà està el llibre.
Dune ens explica una història de lluita de poder, de rivalitats històriques entre diferents cases. Quan l’Emperador treu la gestió de l’extracció de l’espècia (el material més preuat de la galàxia) als Harkonnen per donar-li als Atreides, en el planeta Arrakis, desencadenarà una lluita de poder que el primogènit dels Atreides, Paul, veurà a través de les seves visions.
La pel·lícula es pren el temps necessari per mostrar el món i que l’assimilem, perquè és una història complexa, difícil d’adaptar per tots els seus matisos i mitologia. Poques vegades tens la sensació d’haver entrat en un món i que aquest s’ha creat de manera perfecta. La darrera vegada que ho vàrem viure va ser amb El senyor dels anells. Es pren el seu temps en explicar el context, però és absolutament necessari.
Visualment és espectacular. El disseny de producció és essencial per entrar en la història i poc podem dir que rossa l’excel·lència. El vestuari, els efectes especials, tot és fantàstic. En la creació del cuc de sorra no falla. Està a l’altura de la imatge més icònica que han generat les novel·les. El mateix podem dir de la representació visual de l’espècie.
No em vull oblidar d’esmentar la banda sonora de Hans Zimmer. Poc simfònica i més sensorial, de l’estil de les que fa per Christopher Nolan, que funciona a la perfecció.
Del repartiment només en podem dir coses bones. Thimothée Chalamet és el Paul Atreides perfecte, Rebecca Ferguson, Charlotte Rampling, Oscar Isaac, Josh Brolin i un Jason Momoa brillant. El fet de tenir cares conegudes ens ajuda a situar ràpidament a una quantitat gran de personatges en les cases corresponents. Zendaya o Javier Bardem surten poquet i les seves històries seran desenvolupades en la segona part.
Qui no sàpiga exactament que es trobarà, avisar-lo que Dune no és un blockbuster d’acció a l’espai. En aquest aspecte s’assembla més a Joc de trons, en la part política, fantàstica i d’intrigues de palau. Estem davant una pel·lícula amb poca acció, però amb escenes molt tenses. Malgrat això, no es fa lenta, és dinàmica i passa ràpida. Funciona molt bé.
Villeneuve no ha volgut canviar coses de la novel·la que avui en dia poden semblar una mica fora de lloc perquè n’ha volgut fer una adaptació fidel. Recordem que la novel·la va ser escrita en un moment de plena efervescència de determinades drogues.
Dune és una adaptació èpica, visualment enlluernadora. Una pel·lícula atmosfèrica i una experiència sensorial que potser peca de tractar els personatges amb més fredor del que és habitual. Pocs defectes li he vist a la pel·lícula, amb excepció que acaba molt bruscament i que et queda la meitat de la història. Encara que pugui aclaparar per la densitat de les trames i la quantitat de personatges, Villeneuve ho explica molt bé amb el temps necessari perquè la història sigui entenedora i t’impliquis amb els personatges. Just el contrari que passava en la pel·lícula de 1984.
Dune cal veure-la i cal experimentar-la.
