Bob Odenkirk interpreta en aquesta pel·lícula a un alumne avantatjat de John Wick. Odenkirk popular pels seus papers a Breaking Bad i Better Call Saul, interpreta a un pare de família que no és el que sembla. Dirigeix el rus Ilya Naishiller, responsable d’aquest estrany experiment que a mi no em funcionar que va ser Hardcore Henry. Nobody és la seva segona pel·lícula.

El protagonista, Hutch Mansell, viu una vida avorrida i monòtona, a la feina i a casa. La seva dona i fills no li fan cas i té una actitud apàtica envers el món. Quan uns lladres entren a casa seva i actua passivament quan té l’oportunitat de defensar a la seva família, agreujarà el distanciament de Hutch envers la família. El conjunt de tot plegat despertarà dins seu un passat tacat de sang i violència que tornarà per fer-lo sortir de la situació d’encallament en què es troba.

Hutch, igual que John Wick, és molt més del que sembla, o almenys ho va ser en un passat abans que fos ningú, com és ara. Però com que això és una tremenda pel·lícula d’acció que us provocarà un dolor d’ossos monumental, Hutch no trigarà a tornar a ser qui va ser en el passat.

A Nobody no li busqueu cap coherència en el guió, no és per això que hem vingut en aquesta festa. La pel·lícula és un festival de violència i situacions absurdes, essent una de les pel·lícules més entretingudes i divertides d’aquest any. Bob Odenkirk es reivindica com una estrella, al mateix temps que recuperem estrelles com Connie Nielsen, Christopher Lloyd i Michael Ironside en papers secundaris. De tots ells em quedo amb Lloyd, el que té de sempre la faceta més còmica, de la qual en treu profit en una meravellosa escena d’acció final, que és tot un homenatge al personatge de Rambo.

Més enllà dels paral·lelismes amb John Wick, Nobody és més una pel·lícula d’acció dels vuitanta, amb tocs de comèdia, però actualitzada. A diferència de Wick, que compta amb una estrella d’acció com Keanu Reeves, Odenkirk mai havia estat un heroi d’acció i aquí sembla que porti fent-t’ho tota la vida.

Les coreografies d’acció són estupendes i els dolents són un clixé que només estan allí per rebre de valent i caure com mosques. De les escenes d’acció, em quedo amb la de l’autobús i la meva preferida, i suposo que la de molta gent, la del final mentre sona el You’ll Never Walk Alone.

Nobody és just el tipus de pel·lícula festa que necessitàvem veure després d’un any molt complicat pel cinema d’entreteniment. Ara només ens queda creuar els dits perquè en facin una segona part.