Primer de tot us he de confessar que no soc pas molt fan de la pel·lícula de Wonder Woman de 2017. El millor era Gal Gadol, la química amb Chris Pine i com presentava el món de les amazones. La resta de l’argument era una còpia empitjorada de Capitán América: El primer Vengador, canviant la Segona Guerra Mundial per la Primera i amb un tercer acte desastrós, amb uns efectes especials que semblava que estiguessis veient un videojoc. No obstant això, em va agradar molt la posada en pantalla de personatge i li tenia ganes a aquesta segona part. El tràiler era molt atractiu, ens prometia una pel·lícula molt lluminosa, com la superheroïna demanava i molt d’entreteniment. Us avanço que sense ser la pel·lícula desastrosa que alguns afirmen, tot i que en alguns moments ho és, m’ha suposat una decepció i una oportunitat perduda que espero que no repercuteixi negativament en la planificada tercera entrega.
La cosa és que no podia començar millor. Dues escenes d’acció meravellosament coreografiades. La primera amb la protagonista com a nena a Temyscira, i la segona, en els anys vuitanta, quan s’ambienta la pel·lícula, en una escena fantàstica dins un centre comercial. La cosa presagiava el millor, però a partir d’aquí la baixada. Després d’aquest pròleg, comença la presentació dels dolents de la pel·lícula, dos personatges que tindran trames paral·leles i diferents, encara que en alguns moments coincideixin, que espatllaran sense remei el ritme de la pel·lícula. La seva presentació s’allarga tant que Wonder Woman, desapareixerà durant gairebé una hora, que se m’ha fet difícil de passar. Sí que tenim a la seva identitat civil de Diana Prince, però és massa temps sense la superheroïna. Els dolents tenen massa protagonisme, restant-li a Gal Gadot. En aquesta part sort que ens alegra una mica la festa Chris Pine que triga uns bons tres quarts d’hora a aparèixer. Pine funciona meravellosament bé amb Gadot, tot i que la seva resurrecció és la cosa més agafada en pinces de la pel·lícula. Ho dic clar, està fatal, però és cert que donarà per un dilema moral posterior. Tot i que Pine i els dos dolents treuen protagonisme a l’heroïna, cal reconèixer que el personatge de Trevor dona una empenta a la pel·lícula que en aquell moment necessitava algun revulsiu La cosa es comença a animar per la meitat amb una espectacular escena d’acció a Egipte, la pena és que ja hagi passat una hora respecta a la del centre comercial. Abans de la batalla final tindrem una altra escena d’acció a la Casablanca que sense ser la millor, convenç, cosa que la final no farà. El final no només és anticlimàtic sinó que a més és absolutament ridícul: l’homenatge involuntari a la pel·lícula de Cats i amb el dolent de Pedro Pascal que ha arribat al desenllaç sobreexplotat. En la darrera escena li donen al personatge de Pascal una justificació forçada i introduïda de pressa i corrents en un flashback de segons que arriba molt tard. Una pena perquè amb el temps que li dediquen, no l’aprofiten per escriure’l bé. El mateix podríem dir del personatge de Wigg, ja que a mi no m’ha resultat creïble el canvi radical del personatge en tots els aspectes.
Ambientada l’any 1984, el resultat bascula entre moments que recorden al millor Superman de Donner i les pitjors de les seves seqüeles com Superman III i IV, tot i que en la part final més aviat m’ha recordat a una pel·lícula de superherois dels noranta. Però el principal problema de la pel·lícula està en el ritme. Les dues hores i mitja de duració són totalment injustificables. No hi ha material per omplir tant amb moments de baixades molt fortes que costa superar.
Pel que fa a l’ambientació dels vuitanta posa l’accent en la roba i s’oblida del context. Sovint la roba és molt exagerada i dona la impressió que en els vuitanta era carnestoltes cada dia. En canvi, obliden tots els referents culturals que ens poden situar en l’època. Al final sembla més un reclam pel públic nostàlgic, ja que la dècada és intranscendent en la trama.
Pel que fa al repartiment, ja he parlat de Pine, el millor juntament amb Gadot, que novament està encantadora. Kristen Wigg i Pedro Pascal estan molt bé, el problema està en el guió no en les seves interpretacions. Els dos dolents de la pel·lícula no tenen superpoders, almenys en la major del seu temps en pantalla, són gent de carrer i Wonder Woman no té un rival a la seva alçada. Potser això ha estat l’excusa per tenir-la vestida de superheroïna tan poc temps en pantalla i rebaixar-li els poders durant molta estona? Serà que les escenes a càmera lenta són per allargar la seva presència?
Sobre la música de Hans Zimmer, meravellosa. Cap pega a posar en aquest apartat, tot el contrari.
Amb tot això, Wonder Woman 1984 no és cap desastre de pel·lícula, però sí que és decebedora. Una pena que el millor de la pel·lícula es concentri en els primers 20 minuts i que res del que veurem després sigui capaç d’acostar-s’hi.
